La majoria dels pobles de les civilitzacions antigues celebraven el solstici d’estiu, moment de l’any en què el Sol es troba al punt més alt del zenit.

Així, és visible per més espai de temps, i per tant és el moment de la màxima claredat i el dia més llarg de l’any pel solstici destiu.

Eren les festes del déu Apol·lo, durant les quals encenien grans fogueres amb caràcter purificador. Les festes i costums de Sant Joan recorden molt les festes romanes en honor a Palas Atenea, que havia estat divinitat del foc.

A l’Edat Mitjana hi ha tres costums principals: l’encesa de grans fogueres, els processos pels camps amb torxes enceses i fer rodar grans rodes amb sarments encesos.

El protagonista d’aquesta nit màgica és el Sol, que simbòlicament fem perdurar a totes les fogueres que s’encenen al llarg de la nit a tota la costa mediterrània, a tots els cims, places i carrers dels nostres pobles i ciutats.

El costum és recollir fustes, mobles vells per fer les fogueres que ens facilitaran la purificació, la renovació, la bona sort i que els mals esperits queden allunyades. Els petards també participen en aquesta tasca.